Una peça única de Tilo Wolff. Una lletra sobre una flama al vent que es debat entre apagar-se i mantenir-se, entonada perfectament per una veu en alemany de grandilocuent sonoritat. Gran composció, i al capdevall, una cançó molt bonica, que amb el temps, a cada escolta, només fa que millorar.
2 comentaris:
Amb l'anterior que vas penjar em passava que podia escoltar 1 minut i gaudir de l'atmosfera, però quan el següent minut era igual, i el següent també, etc. perdia l'interès. En aquesta sí que veig justificada la durada. Per exemple, trobo que el "subidón" que fa cap a la meitat té sentit i més força gràcies als 6 minuts anteriors.
La veu continua no sent massa del meu estil però la prefereixo als grunyits del black. Pega bé amb una música tan emocional, això sí.
#churricriticamode off
Gràcies per l'anàlisi, sempre serà benvingut! Estic molt i molt convençut que si acabes escoltant aquesta cançó sovint, cada cop t'agradarà més i més.
Per la propera cançó ja t'aviso també via twitter! :P
Publica un comentari a l'entrada