Per muntar aquest vídeo he buscat imatges i dibuxos de Ted Nasmith una mica d'acord amb el text d'aquesta prodigiosa cançó. Justament aquests tipus de cançons que es mouen entre melancolia, èpica i simplicitat són les que més em flipen. I aquesta n'és paradigma.
2 comentaris:
M'esperava una altra cosa quan he llegit q parlaves de cançó simple, tot i entendre a què et refereixes la trobo força complexa. Sense tenir-ne ni idea em sembla una deconstrucció d'algo molt més dur. Els ecos de la cançó (no se si m'ajplicu). El que sí que coincidim sense cap mena de dubte és en la transmissió d'aquesta melancolia de la q parles, arribant-me a recordar altres cançons q em transmeten aquesta sensació*
L'èpica q li aporta la lletra i el cantant se li pressuposen, tot i q no havia escoltat res d'aquest tipus de música comença essent una mica incòmoda, però quan li agafes el rotllo, té el seu què.
Com sempre, un plaer descobrir coses noves de part teva :D
P.S.:No comento res de les imatges pq sóc completament fanboy de Ted Nasmith (i alan lee)
*Penguin Café Orchestra: The sound of someone you lovewho's going away and it doesen't matter.
Es veritat perque amb simple venia a referir-me a repetitiva més aviat. No vaig utilitzar molt bé el terme.
Estic molt d'acord amb el que dius i entenc la incomoditat que suposa al principi. Basicament la gent s'espanta molt, pero jo li trobo el rotllo de seguida pq estic molt acostumat. Peces com aqueses pero, n'hi ha poques, amb una atmosfera tan caracterisitica. Ajuda molt com esta concebuda la canço, el que deiem: melancolia, repeticio, èpica, etc. Em sento comodissim en aquests termes, i em porta a un "viatge" d'aquells que ve de gust i es facil de fer, com quan en Bilbo se'n va amb els Elfs i abandona la terra mitja, jeje.
Es molt maca la canço que has penjat, tot i recordar-me a un altre tipus de melancolia. A la que jo em refereixo sempre va lligada a la "epica tolkiana", no se explicar-ho millor.
Publica un comentari a l'entrada